Gitano.html |
| | | ca | | | de | | | en | | | es | | | fr | | | it | | | nl | | | no | | | pl | | | pt | | | ru | | | ro | | | fi | | | sv | | | tr | | | vo | | |
| |  |
| Gitano | |
|---|---|
 |
|
| Població total | 8 a 10 milions |
| Regions amb població significativa | Albània: 70,000cal citació Argentina: 300,000cal citació Rússia: 183,000[12] |
| Llengua | Romani, llengües de la regió d'origen |
| Religió | Cristianisme, Islamisme |
| Grups humans relacionats | Doms, Domba, Lyuli, Europeus i Indo-Arians. |
El poble gitano, poble rom, gitanos o romanís és un grup ètnic divers que viu principalment a l'Europa del Sud i de l'Est, l'Orient mitjà, l'Àsia menor, als EUA i Amèrica Llatina. Es creu que provenen la major part de les regions índies de Punjab i el Rajasthan. Van emigrar cap a Europa i el nord d'Àfrica per l'Iran al voltant del 1050.[20] En el cas d'Espanya, s'usa també el terme caló per a referir-se a la persona, o caló per a referir-se a la variant lingüística pròpia.
El terme "gitano" és majoritari a Espanya, encara que pot tindre connotacions pejoratives. Aquesta circumstància ha originat a Espanya una proposta recent per a substituir aquest terme per romaní o simplement "rom" (en romaní: home o marit). A nivell internacional existeix també una proposta comuna per a utilitzar rrom, tant el nom del poble com l'idioma, si bé no hi ha encara acord sobre l'existència o no del doble fonema “r-r” en les llengües gitanes centreeuropees.
Taula de continguts |
edita Història
La paraula "gitano" procedeix d'"egiptano", perquè en el segle XV es pensava que els gitanos procedien d'allí o, en tot cas, d'Egipte Menor, una regió d'Àsia Menor, hui entre el Peloponés i Turquia. Quan van penetrar a Europa, molts grups de gitanos es presentaven a si mateixos com "nobles egipcians". La paraula "caló" pareix procedir de l'indostaní "kâlâ", que significa "negre".
Atès que es poden trobar en multitud d'estats de tot el món, hi ha una gran varietat d'etnònims. Els principals són els següents:
- Zíngars
- Terme derivat probablement del grec Ατσίνγανος (literalment intocable), nom atribuït a una secta maniquea procedent de Frígia, encara que hi ha lingüistes que la consideren una falsa etimologia. D'aquest terme provenen els derivats en alemany (Zigeuner), en hongarés (cigány), en italià (zingar) i en portugués (cigano). En francès s'usa amb doble ortografia (tzigane o tsigane). Els romaníes prefereixen la forma sense z, perquè aquesta lletra recorda al tatuatge emprat pels nazis als camps de concentració per a identificar-los, malgrat això és allò que s'ha recomanat per l'Acadèmia Francesa.
- Bohemis
- Terme utilitzat en francès (bohémiens o boumians) per haver entrat els gitanos europeus en el segle XV mitjançant un salconduit del rei de Bohèmia.
No obstant, continua sent un desafiament polèmic per a l'antropologia, la història i la sociologia a l'hora d'explicar els seus orígens, la seua evolució en el temps i les seues estratègies de supervivència en societats dins de les quals sempre són minoritaris.
L'opinió més estesa afirma, a partir d'anàlisis genètiques i lingüístics i a la vista dels documents conservats, que procedeixen del Panjab, en qualsevol cas d'alguna zona compresa entre l'Índia i el Pakistan. Es desconeix si amb anterioritat havien vingut d'un altre lloc encara més remot. També es desconeixen les causes exactes de la seua migració cap a l'oest, que es va produir entorn del segle X. Després d'una estada en Pèrsia, es van desplaçar novament fins a Àsia Menor, on es van assentar durant el segle XIV. La inestabilitat política va provocar el primer èxode fidelment documentat cap a l'oest: un branca del poble gitano es va internar en l'Europa Central i una altra va descendir fins al nord d'Àfrica. L'entrada dels gitanos a Europa es documenta a partir dels primers anys del segle XV. A finals d'aqueix segle, la ruta del sud i la del nord ja s'haurien unit en algun punt del sud d'Europa (en França o Espanya).
Les relacions entre la població local i els gitanos van ser en general bones durant el segle XV, però es van deteriorar progressivament, de manera que en el segle XVI pràcticament tots els estats havien emès ordes d'expulsió, repressió o assimilació. Aquesta situació de persecució, unit al seu escàs interès per l'agricultura o professions liberals, va accentuar el caràcter itinerant dels gitanos. Durant els segles següents, i especialment durant el segle XIX, es va produir una segona migració massiva de gitanos cap a Europa i també Amèrica, aprofitant les rutes europees cap al nou continent.
Els gitanos es van veure severament perseguits i fins i tot exterminats durant el segle XX . La inestabilitat política i econòmica de l'est d'Europa van provocar, especialment a finals del segle, una altra de nova mobilització en massa de la comunitat gitana, encara en curs, aquesta vegada en direcció a l'Europa central.
edita Cultura
Els gitanos han tingut des d'antic un estil de vida parcialment nòmada que els ha influït notablement i des d'un principi han destacat per una important aportació característica en l'art i cultura popular, especialment la música. Segueixen zelosament els seus costums, però també s'han adaptat i evolucionat en els distints països on s'han assentat. Això va ser especialment manifest en Andalusia, on els gitanos van fer seus el cant i el ball flamencs, enriquint-los i aportant infinitat de cantaors o bailaors a la cultura andalusa i espanyola.
Una mostra de fèrria identitat comuna és l'ús de la paraula paio, amb la que designen als que no són gitanos, en contraposició als gitanos. Alguns gitanos usen aqueix apel·latiu, generalment amb connotacions pejoratives. La seua etimologia, segons l'acadèmia lingüística RAE, és “Pelayo” i no procedeix de la llengua gitana originària.
Segons Juan de Dios Ramírez Heredia un altre terme estés entre els gitanos per a denominar als no gitanos és “gadyè”. La seua forma escrita centreeuropea és “gaže” o “gadjè”. D'aquest terme deriva “gachó”, paraula molt utilitzada al castellà a Espanya per a referir-se a un individu qualsevol (equivalent a “bandarra”) i "gachí" (per a referir-se a una dona). “Gadyè” és el substantiu masculí plural, “gadyò” és masculí singular i “gadyì” és femení singular [21]. A Espanya, els gitanos també poden referir-se als no gitanos com "busnó" i "lacró".
edita Llengua romaní
La llengua gitana és el romaní, una llengua d'origen indoari, segons pareix derivada del sànscrit.
Un estudi de l'any 2003, publicat per la revista Nature [22] suggereix que el romaní està relacionat amb el singalés, encara hui parlat en Sri Lanka. En l'actualitat, no obstant, la majoria dels gitanos del món parla la llengua del territori en què habita, adaptant-la mitjançant el fenomen anomenat pidgin.
edita Població
Són una comunitat molt diversificada, a nivell internacional, sense territori propi definit, i en la pràctica sense institucions polítiques o socials pròpies fins a l'últim segle. Idealment, es coneix al país gitano com Romanestan, concepte o reclamació semblant en certa manera al d'altres pobles o ètnies sense nació, com els kurds i el seu Kurdistan o el del Poble Jueu abans de la creació de Israel.
La llengua romaní tampoc presenta una homogeneïtat o extensió que permeta parlar d'un únic idioma transnacional gitano, perquè les comunitats romaníes dels distints estats solen adoptar o adaptar la llengua dominant del territori en què es troben. Els romanís de tot el món presenten diferents característiques antropomètriques, culturals i socials que dificulten la seua categorització davall una sola família ètnica, per la qual cosa sovint és difícil o tediós obtindre dades fiables d'un cens comú.
S'estima que en tot el món viuen entre 10 i 12 milions, distribuïts fins en quatre continents. Són una gran minoria ètnica dins de la Unió Europea, preveient-se un augment en la seua importància percentual tant per futures ampliacions anunciades de països europeus de l'est (on es concentra la major població de romanís del continent), com per la seua estructura familiar (amb altes taxes de natalitat).
edita Internacional
La població mundial de romanís i la seua localització geogràfica es desconeix amb exactitud. La xifra més acceptada, procedent de dades agregades per països [23] podria rondar els 12 milions de persones, dels quals 10 es concentren a Europa. Algunes fonts (molt escasses) sumen un total de 40 milions [24], en agregar la suposada població gitana de l'Índia.
Hi ha diverses causes que expliquen la falta de dades sobre la quantitat exacta de gitanos. Alguns països no tenen un cens fiable d'aquesta comunitat. Això es deu en alguns casos a la desconfiança dels gitanos cap a les institucions governamentals, a la seua mobilitat territorial, al deficient i problemàtic plantejament del recompte [25], a la simple desídia de l'administració (per exemple, l'any 2003 encara no existia un cens fiable de gitanos de La Rioja [26]) o a les condicions socioeconòmiques de cada país, que té dificultats també per a empadronar la població no gitana.
És revelador que l'últim cens oficial complet de gitanos realitzat a nivell estatal a Espanya continue sent de fins del segle XVIII, en concret de l'any 1783[27].
El país amb nombre més gran de gitanos del món és Turquia, on en viurien 2-5 milions. A data del juliol del 2006, el país amb nombre més gran de gitanos de l'actual Unió Europea és Espanya, on viuen uns 600.000 membres.
edita Estat espanyol
| Dades estadístiques a Espanya | |
|---|---|
| Comunitat Autònoma | Població |
| Andalusia | 270.000 |
| Catalunya | 80.000 |
| Madrid | 60.000 |
| País Valencià | 50.000 |
| Castella i Lleó | 29.000 |
| Castella - la Manxa | 20.000 |
| Regió de Múrcia | 20.000 |
| Aragó | 18.000 |
| Extremadura | 15.000 |
| País Basc | 13.000 |
| Astúries | 10.000 |
| Galícia | 9.000 |
| La Rioja | 7.000 |
| Illes Balears | 6.500 (?) |
| Navarra | 6.000 |
| Cantàbria | 5.000 (?) |
| Total[28] | 618.000 |
Tradicionalment s'han agrupat importants comunitats de gitanos a Espanya. Per comunitats autònomes, Andalusia compta amb la major població de gitanos amb prop de 300.000, un 5% del total de la població de la comunitat. La seua rellevància allí és tal que a l'octubre de 1996, el Parlament d'Andalusia va declarar el 22 de novembre Dia dels Gitanos d'Andalusia. Aqueix dia es commemora la seua arribada en 1462 a Andalusia.
Després d'aquesta, són Catalunya, Madrid i el País Valencià les comunitats on es concentra la major part de la població gitana.
La difícil inclusió social del poble gitano a Espanya continua sent un problema endèmic. Però després de la mort de Franco, davall el mandat del qual van ser perseguits i assetjats, els successius governs democràtics han anat adoptant diverses mesures integradores amb major o menor èxit, especialment en les àrees de serveis socials i de benestar, intentant especialment fomentar la seua integració i superar els problemes derivats de la pobresa i discriminació. Des de 1983, per exemple, el govern va posar en marxa un programa especial per a promocionar el dret a l'educació que incloïa a les comunitats gitanes.
Alguns d'ells s'han organitzat en la Unió Romaní, una federació d'associacions dedicada a la defensa de la comunitat gitana. Persegueix el reconeixement de la cultura i desenvolupament social del poble gitano.
edita Grups i subgrups
Els propis romanís s'agrupen en diferents divisions [29], en funció de diferències territorials, dialectals i culturals. Les quatre grans famílies gitanes són:
- Kalderash: propis dels Balcans, i que van nodrir els grups d'emigrants a Amèrica del Nord i Sud-amèrica.
- Calé o Gitanos, estesos en el nord d'Àfrica, la península Ibèrica i el sud de França.
- Manuches o Sintis, que es desplacen per les fronteres francoalemanyes i especialment per Alsàcia.
- Romanichels, a Anglaterra i Estats Units.
Cada una d'aquestes famílies pot subdividir-se en dues o més subgrups en virtut de la seua ocupació o el territori d'origen. Així, trobem els termes següents: Machvaya (Machwaya), Lovari, Churari, Sinti, Rudari, Boyash, Ludar, Luri, Xoraxai, Ungaritza, Bashaldé, Ursari i Romungro.
edita La persecució ètnica
La història de persecució dels gitanos, especialment a Europa, és quasi tan antiga com la de la seua presència. L'acollida inicial durant el segle XV va ser relativament bona si la comparem amb la seua situació en els segles posteriors. Els gitanos van ser rebuts amb curiositat i fins i tot amb respecte, i alguns prínceps i senyors oferien escorta a les seues comitives, que es presentaven com a pelegrins cristians. No obstant, el desencontre amb les comunitats receptores era quasi total en començar el segle XVI. Per a llavors ja havien sigut expulsats o perseguits en quasi tot Europa.
La documentació històrica conservada [30] arreplega una llarga sèrie d'expulsions en cadena pràcticament des de la seua mateixa arribada. El 8 de setembre de 1427 són expulsats de Pontoise i finalment de París en 1439, de tota Suïssa en 1471, de tot Alemanya en 1500 i d'Anglaterra baix pena de mort en 1514. En 1540 de Bèlgica, també baix pena de mort. Per a llavors, tant a Espanya com a França ja se'ls envia a galeres. En el segle XVII, Portugal els deporta a Amèrica. A Hongria i Romania van ser senzillament esclavitzats.
El nombre de lleis, pragmàtiques, decrets, reglaments i mesures d'excepció específiques contra els gitanos a tot arreu on van habitar i habiten és tal que seria impossible enumerar-les. Només a Espanya es van promulgar, des de l'any 1499, més de 280 pragmàtiques contra el poble gitano [31]. El mateix va ocórrer en la resta de països. A títol d'exemple, en el tardà any de 1998 es va derogar l'última llei que en l'estat de Nova Jersey (Estats Units) “contemplava vigilància especial sobre la població gitana” [32].
No obstant, cal assenyalar que la multiplicació de mesures per a homogeneïtzar i assimilar l'ètnia revela contínuament fracassos. No sols no desapareixen, ni se “assimilen”, sinó que s'han estés de manera constant i a més han mantingut amb major o menor èxit uns trets propis amb una certa fidelitat, un fenomen que alguns estudiosos han denominat com de "resistència ètnica".
edita Causes
Per a entendre una causa fonamental i decisiva en la persecució o marginació dels gitanos i d'altres minories ètniques, és necessari tirar mà dels processos de centralització estatal a Europa a partir del segle XVI, fonamentats en una homogeneïtzació cultural, lingüística i religiosa. Els primers decrets d'expulsió i assimilació a Espanya van coincidir amb els de l'expulsió dels jueus en 1492 i els de persecució o conversió dels musulmans espanyols.
L'historiador Raul Hilberg recorda que la destrucció dels jueus europeus s'incrusta en el mateix centre del projecte de la modernitat europea i del model de civilització occidental [33], Teresa Sant Romà [34] explica la persecució contra els gitanos des d'aqueixa mateixa perspectiva: la construcció dels estats centralistes, primer, i de les identitats nacionals, després.
edita Mesures de control
Les formes de repressió de les autoritats i de la societat han sigut molt variades, des de la simple marginació i criminalització fins a la mort, passant per la sedentarització forçosa, la deportació i el desterrament, el castic corporal i la mutilació, l'esclavitud, els treballs forçats en galeres, la presó o reclusió en barris, ghettos, anomenats a Espanya “gitanalles”. Per a cada modalitat de persecució, les comunitats gitanes de tot el món han generat i continuen generant mecanismes i estratègies específiques de supervivència, ocultament, adaptació o fugida.
- Expulsió. Pràcticament tots els estats europeus van promulgar, sense èxit, decrets d'expulsió.
- Deportació. Portugal [35] i Anglaterra [36] van utilitzar el trasllat forçós de població gitana cap a les seues colònies americanes, la qual cosa contrasta amb la política restrictiva dels espanyols, que fins i tot van arribar a prohibir la seua partida i a obligar el retorn dels ja emigrats [37].
- Esclavització. Els gitanos van ser esclavitzats a Romania i Hongria. L'abolició de l'esclavitud gitana va tindre lloc en la segona mitat del segle XIX.
- Assimilació. La legislació antigitana espanyola, per exemple, ha sigut per èpoques asimilacionista. Carles III en 1783 nacionalitza els gitanos mitjançant una pragmàtica que declara als gitanos com a ciutadans espanyols i, per tant, el deure i dret dels xiquets a l'escolarització als 4 anys, lliures de fixar la seua residència, o d'emprar-se, treballar en qualsevol activitat, penalitzant-se als gremis que impedisquen l'entrada o s'oposen a la residència dels gitanos. Però a costa que els gitanos abandonen la seua realitat ètnica, com la forma de vestir, no usar el caló, assentar-se i abandonar la vida errant. En aqueixa mateixa pragmàtica s'il·legalitzarà la paraula gitano (sic).
- Reclusió. Un dels més negres i oblidats episodis de la història dels gitanos espanyols va ser “La Gran Batuda” o Presó General dels gitanos de 1749 [38]. Durant el regnat de Ferran VI, i mitjançant un pla ordit en secret i organitzat pel Marqués de Cala, es va decidir “agarrar tots els gitanos veins i vagants en aquests regnes, sense excepció de sexe, estat ni edat, sense reservar cap refugi a què s'hagen acollit”. Van ser detinguts quasi tots els gitanos espanyols, uns 9.000 (altres 3.000 ja estaven a la presó), els hòmens enviats als arsenals de la marina i les dones i els xiquets empresonats. Només serien indultats 14 anys després pel rei Carles III, i alguns no seran alliberats definitivament fins a 1783.
- Extermini. Durant la Segona Guerra Mundial, com altres ètnies o minories, van ser objectes de persecució i discriminació, morint milers d'ells en distints camps de concentració. El nombre de romaníes europeus assassinats en el que es coneix com porrajmós és encara desconegut.
edita La marginalitat gitana
La imatge social negativa d'aquesta comunitat és molt clara i majoritària, quasi pràcticament des de la seua arribada, com es pot observar en molts idiomes. En anglés la paraula “gyp” (de “gypsie”, gitano) significa estafa o engany, i una etimologia popular alemanya fa creure que “Zigeuner” (gitano) procedeix de “Ziehende Gauner” (lladre itinerant). El mateix ocorre amb l'hongarés, on la creença popular relaciona “cigány” amb la paraula "szegény" (pobre). Fins i tot en l'actual Diccionari de la RAE s'arreplega la següent accepció col·loquial per a gitano: “Qui estafa o obra amb engany”.
Les acusacions contra els gitanos es repeteixen d'una manera o d'una altra, sense canviar de manera essencial al llarg dels segles. Se'ls relaciona amb la delinqüència, se'ls acusa de promiscuïtat o al contrari d'un conservadorisme extrem; al ocultisme i les arts paganes, per exemple, de robar o forjar els claus de Crist, de tirar mal d'ull o de ser els portadors del Tarot a Europa; se'ls acusa d'explotació infantil, de raptar xiquets, d'oficis deshonrosos, de vagància.. “una raça indomable, inescrutable, infatigable, inassimilable i inexterminable, tan temuda com odiada” [39].
Certament, una part important de la realitat passada i actual té origen en l'exclusió social que va derivar i deriva de la pròpia situació general de la comunitat gitana, que en molts països estan pròxims o immersos en llindars de pobresa. Açò irremeiablement deriva en problemes greus de analfabetisme, delinqüència o en el fenomen del xabolisme. El baix nivell educatiu general (a Espanya un 80% no acaba l'ESO) els impedeix sovint una correcta integració laboral que reforça encara més els prejudicis socials contra ells.
edita Una imatge pública
Tots aquests aspectes negatius han sigut arreplegats i fomentats en molt diversos mitjans.
La literatura ha contribuït a arreplegar i engrandir el mite de la personalitat gitana. Cervantes escriu en la seua novel·la La Gitanilla:
- Pareix que els gitanos i gitanes només van nàixer en el món per a ser lladres: naixen de pares lladres, crien-se amb lladres, estudien per a lladres i, finalment, ixen de ser lladres corrents i moledors a tota arena, i les ganes del furtar i el furtar són en ells com a accidents inseparables, que no es lleven sinó amb la mort.
Algunes administracions estatals o locals també han apuntat en la mateixa direcció:
- "el gitano, que amb la major naturalitat mostra un absolut ´pasotisme´ davant de la llei escrita, que incideix en una situació de clandestinitat i il·legalitat, alhora que comporta un grau de delinqüència ´quasi´ permanent, per la incitació al robatori i al furt... No és menys cert, que en alguns casos, de tímids intents d'integració en diverses àrees, els membres de la comunitat gitana, quasi sempre ho van fer d'una forma diferent d'allò que s'ha exigit pels principis més elementals d'aquesta ètica social" [40].
Fins i tot la criminologia, una disciplina en principi exempta de valors, redunda en els mateixos tòpics. Cesare Lombroso, pare del positivisme criminològic, afirmava que els gitanos són "la imatge viva d'una raça sencera de delinqüents que reprodueixen totes les passions i vicis". I un document de l'administració penitenciària espanyola de l'any 1951 deia:
-
- "Jo parle ací del gitano errant i lladre, enemic de la propietat; d'aqueix gitano que es crega en el dret de desvalisar. L'altre gitano, el gitano emancipat, el gitano elevat a la jerarquia de ciutadà per haver entrat dins de la llei, aquest gitano ja no és gitano, ha perdut la seua gitanalla" [41].
D'acord amb tot açò, s'han aprovat lleis dissenyades per a reforçar el tòpic més que a un fi o una solució als propis problemes de marginalitat i pobresa. A Espanya fins a 1978 figuraven en el reglament de la Guàrdia Civil els articles següents:
- Article 4. Es vigilarà escrupolosament els gitanos, cuidant molt de reconéixer tots els documents que tinguen, confrontar els seus senyals particulars, observar els seus vestits, esbrinar el seu forma de vida i quant conduïsca a formar una idea exacta dels seus moviments i ocupacions, indagant el punt a què es dirigeixen en els seus viatges i l'objecte d'ells.
- Article 5. Com aquesta classe de gent no té generalment residència fixa, es trasllada amb molta freqüència d'un lloc a un altre, en els que són desconeguts, convé prendre en ells totes les notícies necessàries per a impedir que cometen robatoris de cavalleria o d'una altra espècie.
- Article 6. Està manat que els gitanos i ramblers porten, a més de la seua cèdula personal, la Patent d'Hisenda que els autoritze per a exercir la indústria de tractant de cavalleries. Per cada una d'aquestes portaran una guia amb la classe, procedència, edat, ferro i senyals, la qual s'entregarà al comprador (...) Els que no vagen proveïts d'aquests documents o, els que del seu examen o comprovació resulte que no estan en regla, seran detinguts per la Guàrdia Civil i posats a disposició de l'Autoritat competent com a infractors de la Llei.
Com mostren alguns estudis, la criminalització o encasellament (conegut en criminologia com targeting) ha sigut en tots els països el primer pas per a desacreditar a la comunitat gitana a fi de legitimar la seua marginació i la seua persecució:
-
- “(La pobresa i l'exclusió) incideixen en la representació social que tendeix a associar "el gitano" amb els pitjors trets de la marginalitat (drogues, delinqüència), perjudicant gravíssimament molts d'ells i a les famílies que, encara estant en nivells de precarietat social, mai han realitzat actes delictius de cap orde" [42].
Els moderns estudis gitanològics han desvelat aquest procés de criminalització i han denunciat “allò més habitual que resulta aquest fenomen en tots els països, que porta a la gent a afirmar que l'estereotip "per alguna cosa serà", és a dir, que segurament tinga alguna base real. No obstant, aquestes mateixes persones mai afirmarien que l'antisemitisme, que prenia formes molt paregudes en els diversos països del món, és el resultat de les pròpies actituds dels jueus". [43]
Es denuncia així que la criminalitat entre els gitanos no és una causa de la seua exclusió, sinó una conseqüència, així com “l'existència de prejuís arrelats i d'una profunda discriminació cap a la comunitat gitana en la nostra societat… (i) …la negació de la importància i gravetat d'aquests prejuís, encara més quan es tracta de reconéixer els nostres personals” [44]
edita El nomadisme
Una de les causes que es relacionen amb l'exclusió i inadaptació dels gitanos és la seua tendència a la itinerància, que no obstant, els moderns estudis gitanológicos han desmitificat aqueix punt. La professora Teresa Sant Romà [45] ha estudiat les diferents mesures legislatives promulgades per les autoritats espanyoles i ha comprovat com va existir des del principi una contradicció interna en la lògica d'aqueixes disposicions: “la tendència a l'assimilació durant el segle XVII i la primera mitat del XVIII és creixent, però es limitaven els llocs on poder assentar-se, es restringeixen els oficis…”. Els legalment veins eren expulsats l'una i l'altra vegada, i la lògica de sedentarització forçosa/expulsió se succeirà en tots els països i en totes les èpoques.
La sociòloga María Helena Sánchez [46] recorda que els castics cap a la comunitat gitana requeien tradicionalment sobre les poblacions sedentaritzades, la qual cosa feia poc atractiu l'assentament. Al mateix temps, la restricció en l'exercici d'oficis comporta l'exercici de professions itinerants i estacionals. El nomadisme, en certa manera, no és una causa, sinó una conseqüència de la persecució i la marginació.
edita Referències
|
|||||
edita Bibliografia
En castellà
- Teresa San Román. La diferencia inquietante. Ed. Siglo XXI. Madrid, 1997. ISBN 8432309516
- Antonio Gómez Alfaro. La gran redada de gitanos: España, prisión general de gitanos en 1749. Ed Presencia gitana, Madrid, 1993, ISBN 8487347096
- Angus Fraser, Los gitanos, ed Ariel, Barcelona, 2005, ISBN 8434467801.
En francès
- Claire Auzias, Les Funambules de l'Histoire. Les Tziganes entre préhistoire et modernité, Éditions La digitale, 2002
- J. Sigot, Un camp pour les Tsiganes... et les autres. Montreuil-Bellay 1940-1945, Éditions Wallada, Bordeaux, 1983 (édition revue et enrichie publiée en 1994, sous le titre Ces barbelés oubliés par l'histoire. Un camp pour les Tsiganes... et les autres. Montreuil-Bellay 1940-1945)
En anglés
- Achim, Viorel (2004). "The Roma in Romanian History." Budapest: Central European University Press. ISBN 9639241849.
- De Soto, Hermine. Roma and Egyptians in Albania : From Social Exclusion to Social Inclusion. Washington, DC, USA: World Bank Publications, 2005.
- Fraser, Angus The Gypsies : Blackwell Publishers, Oxford UK, 1992 ISBN 0631159673 (v. trad al castellano, en bibliografía en castellano)
- “Germany Reaches Deal to Deport Thousands of Gypsies to Romania,” Migration World Magazine, Nov-Dec 1992.
- Gray, RD; Atkinson, QD (2003). "Language-tree divergence times support the Anatolian theory of Indo-European origin." Nature.
- Gresham, D;