Modernisme.html
 
| ca | de | en | es | fr | it | nl | no | pl | pt | ru | ro | fi | sv | tr | vo |


 

Escales de l'interior de la Casa Horta, un dels exemples més refinats de l'arquitectura modernista
Edifici de la Sezession a Viena

El modernisme va ser un moviment cultural produït a Occident a la fi del segle XIX i al començament del segle XX. En art, tot i que a Catalunya té un sentit molt més ampli (vegeu modernisme català), va tenir incidència sobretot en l'arquitectura i les arts decoratives.

El modernisme es coneix a d'altres països com a Art Nouveau (a França i a Bèlgica), Modern Style (a Anglaterra),Tiffany (a EUA) Jugendstil (a Alemanya), Sezessionstil o Wiener Sezession (a Àustria), Style 1900, Style Noville, Florale, Stile Liberty (a Itàlia), Modernismo (a Espanya). Si bé existeix certa relació que els fa reconeixibles com a part del mateix corrent, en cada país el seu desenvolupament es va expressar amb característiques distintives.

D'acord amb Francisco Rico, la paraula «Modernisme» va ser un calc d'una tendència heterodoxa pel que fa al catolicisme tradicional, condemnada com modernisme per Lleó XIII i Pío X, i debatuda en les dues últimes dècades. Posteriorment va ser un calc despectiu del modern, fins que els modernistes la van adaptar com signe d'identitat. (Francisco Rico, El Modernismo como actitud, p. 46).

Taula de continguts

edita Corrents ideològics

  • Regeneracionisme: s'oposava al conservadorisme de la burgesia, va intentar, a partir de l'art, regenerar les masses incultes. Volien canviar la societat a través de l'art.
  • Esteticisme: donava l'esquena a la societat. L'art era el seu refugi, la seva religió i també va ser molt important la seva mare.

edita Característiques reconeixibles

Tirador de porta. Hotel Horta. Brussel·les

Les característiques que —en general— permeten reconèixer a l'«Art Nouveau» decoratiu pròpiament dit són:

  • La inspiració en la naturalesa i l'ús profús d'elements d'origen natural però amb preferència en els vegetals i les formes arrodonides de tipus orgànic entrellaçant-se amb el motiu central.
  • L'ús de la línia corba i l'asimetria, tant en les plantes i alçats dels edificis com en la decoració. En aquesta última és molt freqüent l'ús de la cridada «línia fuet». Una derivació d'aquest estil en la dècada de 1920 és el denominat Art decó pel que de vegades se li sol confondre amb l'Art Nouveau.
  • Hi ha també una tendència a la estilització dels motius, sent menys freqüent la representació estrictament realista d'aquests.
  • Una forta tendència a l'ús d'imatges femenines, les quals es mostren en actituds delicades i gràcils, amb un aprofitament generós de les ones en els cabells i els plecs de les vestimentes.
  • Una actitud tendent a la sensualitat i a la complacència dels sentits, amb una picada d'ullet cap a l'eròtic en alguns casos.
  • La llibertat en l'ús de motius de tipus exòtic, siguin aquests de pura fantasia o amb inspiració en diferents cultures llunyanes o antigues (Japó, Egipte antic, la cultura clàssica grecorromana).
  • L'aplicació evolupant del motiu prenent alguna de les característiques anteriorment esmentades en contraposició amb les característiques habituals de l'objecte a decorar. Això es pot observar en l'aplicació en el mobiliari, en arquitectura, en els cartells o posters promocionals o en objectes d'ús quotidià on l'element destacat de tipus orgànic embolica o s'uneix amb l'objecte que decora.

edita Història del modernisme

El modernisme va tenir el seu clímax entre els anys 1892 i 1902. Es considera que les primeres pintures modernistes es troben en el Castell de Roquetaillade (França). Eugene Viollet-le-Duc va restaurar el castell en la dècada de 1850 i tot i que la seva ideal per a la torrassa del castell era produir una recreació gòtica, la imitació va donar lloc a frescos que són exemples de l'un estil germinal modernista, a la vista dels seus moviments orgànics, els colors i la gràcia de les seves formes.

El primer senyal evident del moviment modernista es pot reconèixer en la dècada de 1880 en un conjunt de dissenys progressistes tals com el disseny per a la tapa del llibre publicat en 1883 del dissenyador i arquitecte Arthur Mackmurdo que va fer en referència a les esglésies dissenyades per Sir Christopher Wren. Es pot adduir també la tendència en alguns dissenys de ferro forjat amb formes flotants lliures, o algunes dissenys tèxtils florals, la majoria dels quals posseïen algun ímpetu derivat dels patrons del disseny victorià.

La llibertat de la dècada de 1890 pels artistes de les distintes secessions ocorregudes en les diferents ciutats europees va donar sustento ideològic i visibilitat pública al moviment.

Un punt destacat en l'evolució del modernisme va ser la Exposició Universal de París del 1900, en la qual el modernisme va triomfar en cada mitjà exposat. De totes maneres es pot dir que va arribar el seu apogeu en l'Exposició Internacional de l'Art Decoratiu Modern de 1902 en Torí, Itàlia, on els dissenyadors van exhibir obres de tots els països europeus on el modernisme va florir. El moviment va fer ús de moltes innovacions tecnològiques de finals del segle XIX, especialment l'ampli ús del ferro exposat –aprofitant-lo més enllà de la seva funció arquitectònica- així com l'ús de grans peces de cristall de forma irregular – vitraux- en arquitectura. Per al començament de la Primera Guerra Mundial, la naturalesa altament decorativa del disseny modernista –que ho feia car de produir- va començar a ser abandonat en favor del art modern que amb els seus traços més simples i rectilinis -i per tant més barat- i estant més en harmonia amb l'estètica plana i tosca dels dissenys industrials després derivaria en el Art Decó.

edita El modernisme en les arts gràfiques

Butlleta amb decoració pròpia de l'època
Cartell d'estil modernista

El modernisme es va estendre de manera molt profusa en les arts gràfiques. Ja sigui en el disseny de cobertes de llibres, a il·lustracions de revistes de tot tipus, des de cartells comercials a panells decoratius, des del disseny de tipografia per a impremta a la confecció de postals, el modernisme va deixar la seva marca.

De tots els autors que van poder fer aportis a aquesta gran amplitud, un dels més influents i imitat va ser el Txec Alfons Mucha. L'acceptació dels seus dissenys, fets amb exquisida delicadesa i que incloïen en la seva gran majoria la figura femenina com figura central li va guanyar treballs a nivell internacional, produint també la clau guanyadora d'un estil artístic comercial a imitar pels il·lustradors de l'època.

Mereix destacar-se Aubrey Beardsley –malgrat la seva curta vida- com un dels més originals exponents del modernisme gràfic i -si escau- amb il·lustracions en blanc i negre, amb un estil personal que li ha reputat admiració a pesar del controvertit i irreverent que els temes que il·lustra en les seves obres van ser per a la seva època.

Altres dissenyadors coneguts són Charles Rennie Mackintosh (amb el moviment d'Arts and Crafts), T. Privat-Livemont, Koloman Moser i Franz von Stuck.

edita Joieria Modernista

Una joia modernista

L'art de la joieria es va veure revitalitzat pel modernisme, tenint a la naturalesa com la principal font d'inspiració. Van complementar aquesta renovació els nous nivells de virtuosisme arribats en el esmaltat i els nous materials com òpals i altres pedres semiprecioses. L'interès generalitzat en el Art japonès i l'entusiasme especialitzat en les habilitats del metall, van fomentar noves aproximacions i temes de ornamentació.

En els dos segles previs, l'èmfasi en la joieria fina s'havia centrat en les gemes, particularment en els diamants pel que la preocupació principal de joier consistia a proveir un marc adequat per al seu lluïment. Amb el modernisme va sorgir un nou tipus de joieria, motivada i encausada cap al disseny artístic abans que en el mer desplegament de les gemes.

Els joiers de París i Brussel·les van ser els quals principalment van definir el modernisme en la joieria i és en aquestes ciutats on l'estil va guanyar el millor renom. Els crítics francesos contemporanis eren unànimes al reconèixer que la joieria estava travessant una transformació radical i que el dissenyador, joier i vidrier René Lalique estava en el seu centre. Lalique va glorificar a la naturalesa en la joieria, estenent el seu repertori per a incloure aspectes nous no tan convencionals –com libèl·lules i herbes- inspirats en les seves trobades amb l'Art japonès.

Els joiers estaven desitjosos d'establir aquest nou estil com una tradició distingida i per a això van buscar inspiració en el renaixement per a les seves joies d'or esmaltat i esculpit, acceptant a més l'estatus del joier com artista més que com artesà. En la majoria dels treballs esmaltats les gemmes van cedir la seva primacia. ALS diamants se'ls donava un paper subsidiari en combinació amb materials menys familiars com el vidre modelat, el ivori i banya animal.

edita Arquitectura i arts decoratives

Casa dels paraigües a les Rambles de Barcelona

El modernisme sorgeix per l'evolució de l'eclecticisme i el historicisme. És un art burgès, molt car, que intenta integrar en l'arquitectura tot l'art i totes les arts. El modernisme és un corrent essencialment decoratiu, encara que posseïx solucions arquitectòniques originals. Es desenvolupa a cavall entre els segles XIX i XX.

El modernisme deixa de costat les solucions que la revolució del ferro i del cristall aporten a l'arquitectura, encara que se serveix de la indústria per a la decoració d'interiors i les forges de les reixes, etc. Les seves formes són toves i arrodonides, encara que no és això el característic del modernisme, sinó la profusió de motius decoratius. La influència del modernisme arquitectònic es deixa sentir a l'arquitectura actual, la dels anys 80 i 90 del segle XX. El modernisme com a tal, neix a Bèlgica de la mà de Van de Velde i Victor Horta amb el nom d'art nouveau.

Henry Clemens van de Velde (1863-1957) és un dels primers modernistes: construïx la casa Bloemenwert, però el més interessant és el disseny de la seva decoració, amb influències de l'expressionisme alemany, i són típiques les seves teulades ondades.

Victor Horta (1861-1947) és el més pur dels modernistes, i el més representatiu. També són típiques les seves teulades ondades així com les seves façanes, que provoquen un joc de llums i ombres molt decoratiu que recorda el barroc. Descobreix les possibilitats del ferro, amb el qual crea grans forges. Els elements decoratius de la seva arquitectura es corben, assemblant-se a la vegetació natural. Obres seves són l'escala del carrer Paul-Emile Janson a Brussel·les, múltiples quioscos de ferro i boques de metro luxosament decorades. També va fer la casa Solvay a Brussel·les. El més característic d'aquesta casa són els seus interiors luxosament decorats i molt recarregats, amb llums, paper pintat i vidrieres; tot de disseny. Altres obres seves són les cases Tassel, Solvay i del Poble, el palau de Belles Arts, a Brussel·les i el Gran Basar de Frankfurt.

William Morris (1834-1896) és un altre dels grans modernistes, d'origen anglès. El seu modernisme no cau en els excessos decoratius, és el més sobri del moviment, encara que continua sent recarregat. Sobretot dissenya mobles i petits utensilis quotidians. Un altre anglès és Charles Rennie Mackintosh (1868-1928) que és un dels més grans arquitectes amb influències modernistes. Els seus plantejaments són originals i aporten noves solucions als seus problemes arquitectònics. En són característiques les formes prismàtiques i octogonals. Mackintosh és l'arquitecte modernista més sobri en els exteriors, el que li val ser un precursor del racionalisme. Dissenya mobles i joies, i construeix l'Escola d'Art de Glasgow .

edita Artistes modernistes

A València hi ha poques representacions modernistes, però cal destacar l'Estació del Nord i el mercat de Colon.

edita Literatura modernista

En la literatura les característiques més importants són el preciosisme, l'exotisme, la bucolització de les àrees rurals, la dualitat (oposició de les normes socials a la voluntat individual, oposició ciutat-camp), l'al·lusió als nobles, els móns desapareguts (l'edat mitjana cavalleresca, les corts dels Lluïsos a França, les monarquies xineses i japoneses). Tenen molta influència el simbolisme i el parnassianisme.

Un dels símbols més importants és el cigne. El modernisme oposa allò que és llatí a allò que és anglosaxó. El modernisme és una reacció que va en contra del positivisme, i que s´interessa per la teosofia i les ciències ocultes. En la narrativa s'oposa al realisme, optant per la novel·la històrica o la crònica d´experiències de l'al·lucinació i la bogeria; la descripció d'ambients de refinada bohèmia. Introdueix el personatge de la dona fatal, que porta els homes al plaer i a la mort.

edita Escriptors modernistes

edita En català

edita En castellà

edita Altres

edita Modernisme musical

El terme Modernisme Musical ha estat utilitzat per l'investigador Carl Dahlhaus per designar aquest període.

A partir del 1890 comença a reflectir també l'actualitat. Això fa néixer una nova estètica en la que la música no ha de ser necessàriament bella i harmoniosa, sinó sobretot autèntica, i per tant, també pot arribar a ser desagradable.

A Catalunya, el modernisme va ser una de les èpoques musicals més esplendoroses. El Modernisme musical català té alguns punts de contacte amb els altres modernismes, com és la voluntat de modernització, però, alhora molts punts divergents.

La música modernista catalana es caracteritza principalment pel wagnerisme (influència de l'obra de Richard Wagner) i el nacionalisme. Alguns dels compositors representants del modernisme musical a Catalunya són:

A nivell internacional es poden citar compositors que van realitzar obres amb característiques d'aquest període:

edita Bibliografia

  • El modernisme (Programa de l'exposició homònima) Olimpíada Cultural, 1992. (català)

edita Enllaços externs
All Right Reserved © 2007, Designed by Stylish Blog.
  GotLink